LOS DERECHOS ROMANOS

Història del dret romà

En el primer dels sentits que hem exposat a la pàgina anterior, podem definir el

dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant al llarg dels

segles que va durar la història de Roma.

En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes

que veurem a continuació.

Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final

de la Segona Guerra Púnica (201 aC)

En els primers temps, Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els

habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat esta-

va organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.

El populus romanus Quiritium estava format únicament pels patricis, anomenats

així perquè eren descendents dels patres o fundadors. Segons la tradició, el mateix

Ròmul el va dividir en tres tribus: ramneses, titienses i luceres, en record dels tres

pobles que van donar origen al poble romà: llatins, etruscs i sabins; cada tribu, al seu

torn, estava dividida en 10 cúries i cada cúria en 10 decúries. Aquestes cúries tenien

la seva pròpia asseblea (els comicis curiats, comitia curiata) i els seus caps formaven

el Senat, òrgan assessor del rei, i que, entre altres funcions, tenia la d’escollir el rex.

Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual pro-

venien de pobles limítrofes i tenien alguns drets però els en faltaven d’altres. A més

d’aquesta plebs, hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.

En aquesta primera etapa el dret es coneix amb el nom de ius civile o ius Quiritium,

perquè només afectava els ciutadans, és a dir, persones amb dret de ciutadania, que

els plebeus i els estrangers no tenien.

Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort

d’Alexandre Sever (235 dC)

És l’època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé

una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini, que

no són ciutadans romans i, per tant, no tenen ius civile i, d’altra banda, no coneixen

les normes i les lleis de la ciutat, fer que crea un seguit de problemes als quals el ius

civile no pot donar resposta.

El tracte dels romans amb altres pobles, especialment els itàlics, els va permetre

conèixer algunes idees i institucions jurídiques, que interpretades per l’esperit pràc-

tic romà, van donar origen al dret de gents ius gentium, que es pot definir com un

ius civile aplicable també als estrangers. Hi va contribuir d’una manera decisiva la

creació del praetor peregrinus (242 aC), càrrec polític investit de jurisdicció tant en

les controvèrsies entre estrangers com entre aquests i els ciutadans romans. La

jurisprudència d’aquests magistrats va donar origen al ius honorarium, introduït pels

pretors per suplir les carències del ius civile.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC)

fins a Justinià

Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites

entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada

vegada més freqüents, van fer trontollar els fonaments de l’Imperi que havia acon-

seguit sobreviure gràcies a emperadors com Dioclecià (284-305) i sobretot Cons-

2

DEFINICIÓ I HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ

Lex coloniae genetivae Iuliae, atorgada

per Marc Antoni l’any 43 aC,

recollida en cinc plaques que

es coneixen com Bronze d’Osuna.

Museu Arqueològic Nacional,

Madrid.

125417U21p232a241.qxd 21/5/08 04:13 Página 234

El dret romà 235

tantí (305-337), que va desplaçar la capitalitat de l’Imperi a Bizanci, anomenada

Constantinoble en honor del seu refundador.

Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent

la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions

i compilacions.

Fonts del dret

Les fonts que van originar aquesta gran creació de Roma ens les posa de manifest el

jurista romà Gai en aquesta definició:

Constant autem iura populi romani ex legibus, plebiscitiis, senatus consultis, constitutioni-

bus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium. «Els drets

del poble romà neixen de les lleis, els plebiscits, els decrets del Senat, les constitu-

cions imperails, els edictes dels que tenen capacitat per promulgar lleis, les respos-

tes dels experts.»

Mos maiorum (el costum dels avantpassats)

El dret en la primera època, fins a la publicació de la Llei de les XII taules, és un dret

no escrit, consuetudinari, regit pel mos maiorum (costum dels avantpassats) en el

qual el pes de la religió ho envaeix tot. El pater familias, cap absolut de la família,

també n’és el sacerdot, com el rex, cap absolut de la ciutat, és el summe sacerdot de

la gran família que és l’Estat.

D’altra banda, determinats col·legis sacerdotals, sobretot el dels Pontífexs, controla-

ven i regulaven tota l’activitat jurídica, ja que eren els encarregats de confeccionar el

calendari en el qual s’indicaven els dies fastos i nefastos, és a dir, els dies en què es

podia o no fer qualsevol activitat jurídica. Dret i religió estan tan identificats que els

seus termes, ius i fas (que després van designar el dret humà i el dret diví, respecti-

vament), en aquesta època no estan clarament diferenciats, tots dos expressen que

un acte està d’acord amb la voluntat dels déus.

La Llei de les XII taules

La reforma de la societat impulsada per Servi Tul·li obligava la plebs a pagar impos-

tos i a fer el servei militar, però no li concedia cap dret. L’any 494 aC, la plebs es va

revoltar contra aquesta situació, es va retirar al Mont Sacre i va amenaçar de fundar

una nova ciutat si no s’atenien les seves reivindicacions. Aquesta postura de força

va obligar els patricis a una sèrie de concessions, entre altres, a crear els tribuns de

la plebs (tribuni plebis), uns magistrats plebeus escollits pels mateixos plebeus, que

havien de vetllar pels interessos i els drets de la plebs. Dirigits pels tribuns, els ple-

beus es reunien en assemblees (concilia plebis) en les quals adoptaven les seves prò-

pies decisions: plebiscits. Un dels primers objectius que van tenir va ser fixar el dret

en unes lleis escrites.

A proposta del tribú Terentí Arsa, es va crear una comissió encarregada de preparar

aquestes lleis i, segons la tradició, va ser enviada a Grècia amb la finalitat d’estudiar

le slleis que Soló havia establert allà. L’any 451 aC es van suspendre les magistratu-

res normals i es va crear un govern de 10 persones amb poder per governar l’Estat i

redactar les lleis: són els decemviri legibus scribundis. L’any 450 aC es van publicar

les deu primeres lleis i, l’any següent, dues més. La llei es coneix amb el nom de Llei

de les XII taules perquè van ser escrites sobre unes taules de bronze i es van exposar

al fòrum per fer-les públiques.

3

DEFINICIÓ I HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ

125417U21p232a241.qxd 21/5/08 04:13 Página 235

236 unitat 21

La Llei de les XII taules, fons publici privatique iuris, «font del dret públic i privat»,

segons l’expressió de Tit Livi, és la base de tot dret posterior, no tant perquè esta-

bleix un dret nou com perquè fixa l’antic i el determina amb claredat i precisió.

Gràcies a la publicació i l’entrada en vigor d’aquestes lleis, el dret perd el caràcter

sagrat, disminueix la influència de l’estament sacerdotal, es comencen a marcar les

diferències entre el dret públic i el privat, i els plebeus van prenent als patricis els

privilegis, un rere l’altre.

Els plebiscits

Eren les decisions de la plebs, preses en les seves assemblees (concilia plebis). En

principi, obligaven només els plebeus, però, a partir de la Llei Hortensia (287 aC),

van adquirir categoria de llei i, per tant, l’obligació d’acatar-los es va estendre també

als patricis.

Tot i que els plebiscits van perdurar fins a temps d’Adrià, van perdre importància

amb el final del sistema republicà.

Els senatus consulta (els dictàmens del Senat)

El Senat va ser l’òrgan constitucional més important i influent durant la República.

Estava format per uns 300 membres i el càrrec tenia caràcter vitalici. El Senat era

un òrgan de caràcter consultiu, però era tant el pes de la seva autoritat que, encara

que les seves decisions, els senatconsults, no tinguessin categoria de llei, no hi ha-

via cap magistrat que s’atrevís a desobeir-les. En els últims temps de la República i

principis de l’Imperi, els senatconsults són equiparats a les leges i, finalment, perden

tot valor legal amb Caracal·la (segle III).

Edicta magistratuum (edictes dels magistrats)

Els magistrats que tenien ius edicendi, és a dir, dret a adreçar-se al poble

per proposar lleis, quan entraven en l’exercici del càrrec, promulgaven uns

edictes, una mena de programa de govern, en els quals establien els prin-

cipis que regirien durant el temps que durés el seu càrrec. Aquest edicte

rebia el nom d’edictum perpetuum i era vigent durant tot l’any que durava

la magistratura. Per formar el dret, van ser molt importants els edictes dels

pretors, magistrats sobre els quals requeia la tasca d’administrar justícia

entre els ciutadans (praetor urbanus) o bé entre les ciutadans i els estran-

gers (praetor peregrinus). Aquest dret, que s’anomenava ius honorarium, va

tenir més auge en els últims temps de la República, fins que, quan es va

establir l’Imperi, va ser substituït per les constitutiones principum, terme

que engloba totes les disposicions legals que provenien del gabinet de

l’emperador.

Responsa prudentium (respostes dels experts)

Ja en època antiga hi havia la figura de l’expert coneixedor de les lleis, pe-

rò aquest coneixement va estar reservat primer als pontífexs i després als

patricis. Els plebeus només hi van tenir accés quan es va publicar la pri-

mera compilació de lleis, feta per Apli Claudi el Cec.

Durant el període republicà, també hi havia la figura del jurista encarregat

d’assessorar i respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats,

però aquestes respostes es donaven en privat, no tenien suport oficial i, per

tant, no tenien força per obligar ningú.

Ruïnes de la basílica de Magenci,

a Roma (començada al segle IV dC).

DEFINICIÓ I HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ

125417U21p232a241.qxd 21/5/08 04:13 Página 236

El dret romà