Texto:
FABIAE SATURNINAE UXORI OPTIMAE C(aius) BAEBIUS MYRISMUS SEVIR AUGUST(alis)
Traducción:
A Fabia Saturnina, la más buena de las esposas. Cayo Bebio Myrismo, Sevir augustal.
diumenge, 28 de maig del 2017
LOS DERECHOS ROMANOS
Història del dret romà
En el primer dels sentits que hem exposat a la pàgina anterior, podem definir el
dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant al llarg dels
segles que va durar la història de Roma.
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes
que veurem a continuació.
Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final
de la Segona Guerra Púnica (201 aC)
En els primers temps, Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els
habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat esta-
va organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
El populus romanus Quiritium estava format únicament pels patricis, anomenats
així perquè eren descendents dels patres o fundadors. Segons la tradició, el mateix
Ròmul el va dividir en tres tribus: ramneses, titienses i luceres, en record dels tres
pobles que van donar origen al poble romà: llatins, etruscs i sabins; cada tribu, al seu
torn, estava dividida en 10 cúries i cada cúria en 10 decúries. Aquestes cúries tenien
la seva pròpia asseblea (els comicis curiats, comitia curiata) i els seus caps formaven
el Senat, òrgan assessor del rei, i que, entre altres funcions, tenia la d’escollir el rex.
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual pro-
venien de pobles limítrofes i tenien alguns drets però els en faltaven d’altres. A més
d’aquesta plebs, hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.
En aquesta primera etapa el dret es coneix amb el nom de ius civile o ius Quiritium,
perquè només afectava els ciutadans, és a dir, persones amb dret de ciutadania, que
els plebeus i els estrangers no tenien.
Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort
d’Alexandre Sever (235 dC)
És l’època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé
una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini, que
no són ciutadans romans i, per tant, no tenen ius civile i, d’altra banda, no coneixen
les normes i les lleis de la ciutat, fer que crea un seguit de problemes als quals el ius
civile no pot donar resposta.
El tracte dels romans amb altres pobles, especialment els itàlics, els va permetre
conèixer algunes idees i institucions jurídiques, que interpretades per l’esperit pràc-
tic romà, van donar origen al dret de gents ius gentium, que es pot definir com un
ius civile aplicable també als estrangers. Hi va contribuir d’una manera decisiva la
creació del praetor peregrinus (242 aC), càrrec polític investit de jurisdicció tant en
les controvèrsies entre estrangers com entre aquests i els ciutadans romans. La
jurisprudència d’aquests magistrats va donar origen al ius honorarium, introduït pels
pretors per suplir les carències del ius civile.
Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC)
fins a Justinià
Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites
entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada
vegada més freqüents, van fer trontollar els fonaments de l’Imperi que havia acon-
seguit sobreviure gràcies a emperadors com Dioclecià (284-305) i sobretot Cons-
2
DEFINICIÓ I HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ
Lex coloniae genetivae Iuliae, atorgada
per Marc Antoni l’any 43 aC,
recollida en cinc plaques que
es coneixen com Bronze d’Osuna.
Museu Arqueològic Nacional,
Madrid.
125417U21p232a241.qxd 21/5/08 04:13 Página 234
El dret romà 235
tantí (305-337), que va desplaçar la capitalitat de l’Imperi a Bizanci, anomenada
Constantinoble en honor del seu refundador.
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent
la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions
i compilacions.
Fonts del dret
Les fonts que van originar aquesta gran creació de Roma ens les posa de manifest el
jurista romà Gai en aquesta definició:
Constant autem iura populi romani ex legibus, plebiscitiis, senatus consultis, constitutioni-
bus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium. «Els drets
del poble romà neixen de les lleis, els plebiscits, els decrets del Senat, les constitu-
cions imperails, els edictes dels que tenen capacitat per promulgar lleis, les respos-
tes dels experts.»
Mos maiorum (el costum dels avantpassats)
El dret en la primera època, fins a la publicació de la Llei de les XII taules, és un dret
no escrit, consuetudinari, regit pel mos maiorum (costum dels avantpassats) en el
qual el pes de la religió ho envaeix tot. El pater familias, cap absolut de la família,
també n’és el sacerdot, com el rex, cap absolut de la ciutat, és el summe sacerdot de
la gran família que és l’Estat.
D’altra banda, determinats col·legis sacerdotals, sobretot el dels Pontífexs, controla-
ven i regulaven tota l’activitat jurídica, ja que eren els encarregats de confeccionar el
calendari en el qual s’indicaven els dies fastos i nefastos, és a dir, els dies en què es
podia o no fer qualsevol activitat jurídica. Dret i religió estan tan identificats que els
seus termes, ius i fas (que després van designar el dret humà i el dret diví, respecti-
vament), en aquesta època no estan clarament diferenciats, tots dos expressen que
un acte està d’acord amb la voluntat dels déus.
La Llei de les XII taules
La reforma de la societat impulsada per Servi Tul·li obligava la plebs a pagar impos-
tos i a fer el servei militar, però no li concedia cap dret. L’any 494 aC, la plebs es va
revoltar contra aquesta situació, es va retirar al Mont Sacre i va amenaçar de fundar
una nova ciutat si no s’atenien les seves reivindicacions. Aquesta postura de força
va obligar els patricis a una sèrie de concessions, entre altres, a crear els tribuns de
la plebs (tribuni plebis), uns magistrats plebeus escollits pels mateixos plebeus, que
havien de vetllar pels interessos i els drets de la plebs. Dirigits pels tribuns, els ple-
beus es reunien en assemblees (concilia plebis) en les quals adoptaven les seves prò-
pies decisions: plebiscits. Un dels primers objectius que van tenir va ser fixar el dret
en unes lleis escrites.
A proposta del tribú Terentí Arsa, es va crear una comissió encarregada de preparar
aquestes lleis i, segons la tradició, va ser enviada a Grècia amb la finalitat d’estudiar
le slleis que Soló havia establert allà. L’any 451 aC es van suspendre les magistratu-
res normals i es va crear un govern de 10 persones amb poder per governar l’Estat i
redactar les lleis: són els decemviri legibus scribundis. L’any 450 aC es van publicar
les deu primeres lleis i, l’any següent, dues més. La llei es coneix amb el nom de Llei
de les XII taules perquè van ser escrites sobre unes taules de bronze i es van exposar
al fòrum per fer-les públiques.
3
DEFINICIÓ I HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ
125417U21p232a241.qxd 21/5/08 04:13 Página 235
236 unitat 21
La Llei de les XII taules, fons publici privatique iuris, «font del dret públic i privat»,
segons l’expressió de Tit Livi, és la base de tot dret posterior, no tant perquè esta-
bleix un dret nou com perquè fixa l’antic i el determina amb claredat i precisió.
Gràcies a la publicació i l’entrada en vigor d’aquestes lleis, el dret perd el caràcter
sagrat, disminueix la influència de l’estament sacerdotal, es comencen a marcar les
diferències entre el dret públic i el privat, i els plebeus van prenent als patricis els
privilegis, un rere l’altre.
Els plebiscits
Eren les decisions de la plebs, preses en les seves assemblees (concilia plebis). En
principi, obligaven només els plebeus, però, a partir de la Llei Hortensia (287 aC),
van adquirir categoria de llei i, per tant, l’obligació d’acatar-los es va estendre també
als patricis.
Tot i que els plebiscits van perdurar fins a temps d’Adrià, van perdre importància
amb el final del sistema republicà.
Els senatus consulta (els dictàmens del Senat)
El Senat va ser l’òrgan constitucional més important i influent durant la República.
Estava format per uns 300 membres i el càrrec tenia caràcter vitalici. El Senat era
un òrgan de caràcter consultiu, però era tant el pes de la seva autoritat que, encara
que les seves decisions, els senatconsults, no tinguessin categoria de llei, no hi ha-
via cap magistrat que s’atrevís a desobeir-les. En els últims temps de la República i
principis de l’Imperi, els senatconsults són equiparats a les leges i, finalment, perden
tot valor legal amb Caracal·la (segle III).
Edicta magistratuum (edictes dels magistrats)
Els magistrats que tenien ius edicendi, és a dir, dret a adreçar-se al poble
per proposar lleis, quan entraven en l’exercici del càrrec, promulgaven uns
edictes, una mena de programa de govern, en els quals establien els prin-
cipis que regirien durant el temps que durés el seu càrrec. Aquest edicte
rebia el nom d’edictum perpetuum i era vigent durant tot l’any que durava
la magistratura. Per formar el dret, van ser molt importants els edictes dels
pretors, magistrats sobre els quals requeia la tasca d’administrar justícia
entre els ciutadans (praetor urbanus) o bé entre les ciutadans i els estran-
gers (praetor peregrinus). Aquest dret, que s’anomenava ius honorarium, va
tenir més auge en els últims temps de la República, fins que, quan es va
establir l’Imperi, va ser substituït per les constitutiones principum, terme
que engloba totes les disposicions legals que provenien del gabinet de
l’emperador.
Responsa prudentium (respostes dels experts)
Ja en època antiga hi havia la figura de l’expert coneixedor de les lleis, pe-
rò aquest coneixement va estar reservat primer als pontífexs i després als
patricis. Els plebeus només hi van tenir accés quan es va publicar la pri-
mera compilació de lleis, feta per Apli Claudi el Cec.
Durant el període republicà, també hi havia la figura del jurista encarregat
d’assessorar i respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats,
però aquestes respostes es donaven en privat, no tenien suport oficial i, per
tant, no tenien força per obligar ningú.
Ruïnes de la basílica de Magenci,
a Roma (començada al segle IV dC).
DEFINICIÓ I HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ
125417U21p232a241.qxd 21/5/08 04:13 Página 236
El dret romà
EL EJÉRCITO ROMANO
El verdadero creador del ejército moderno fue Mario porque hizo que el ejército fuera del pueblo y para el pueblo. La base de la organización del ejército es la legión que se compone de seis mil Hombres divididos en centurias, manípulos y cohortes.
Los principes son los mejores soldados, los principales porque la defensa de los hastati falla, levantan los hastati los levantan y pasan los príncipes. Siempre son gente adulta y fuerte.Los hastati llevan hastae que son unas lanzas muy grandes e impiden que el enemigo se acerque a ellos y los pueda atacar
En caso de que los principes no puedan resolver el ataque, los triari son los que siempre se quedan atrás porque son los que cuidan de las situaciones mas difíciles.
Y entonces la cohorte pasa a ser la legión.
La organización del ejército se basa en una disciplina de hierro.
Se recluta para el servicio militar a todos los ciudadanos incluidos los proletarii, que eran los mas pobres.
Armas:
- De caballería. Llevan el contus, que es una lanza ligera, y el parma, que es un escudo.
- De infantería. Son hasta, que es una lanza reservada para los hastati, pilum que es una jabalina que tiene 2 m de los quales 1 es de madera y el otro de hierro que pesa 1200 g y llega hasta 30 m y se lanza con una correa. El gladius es una espada de medio metro que tiene dos filos y una punta. El scutum es un escudo generalmente oval, es de madera, está cubierto de pieles y tiene los bordes de metal para reforzar. Las pieles dan al centro del escudo y donde se juntas las pieles se llama umbilicus. Es muy ligero y fácil de transportar. Llevan una lorica, que es una coraza.
- De unidades ligeras. Las unidades ligeras suelen ser o arqueros que se colocan detrás de las de infantería o bien honderos. Llevan también un casco especial anomenado galea y un pequeño escudo generalmente colocado en la espalda
SOCIETAT RELIGIOSA I CIVIL A LA ROMA ANTIGA
En els primers temps tots els descendents d’un avantpassat comú per línia masculina formaven un grup polític, familiar i religiós anomenat gens. A partir del segle IV aC, d’aquesta institució, cada vegada més nombrosa, sorgeix la família. Formaven
la família tots els membres subjectes a l’autoritat del pater familias, «pare de família»: la mare, els fills, els néts i altres descendents, i, a més, els esclaus. La paraula família, derivada de famulus, ‘serf’, en origen significava el conjunt dels esclaus d’una casa.
A causa de l’enorme pes de la religió, hem de considerar la família romana no només com una societat civil, sinó també com una societat religiosa.
- La família com a societat religiosa
L’ erudit francès Fustel de Coulanges, en l’obra La ciutat antiga, definia la família com «un grup de persones a les quals la religió permetia invocar la mateixa llar i oferir menjar fúnebre als mateixos avantpassats». Entre les persones que formaven aquesta societat religiosa no hi havia l’esposa, si no renunciava prèviament al culte a la seva pròpia família, cosa que només passava si el matrimoni s’havia celebrat sota la fórmula cum manu.
El summe sacerdot d’aquesta petita comunitat era el pater familias; a ell, i només a ell, li corresponia celebrar els ritus familiars, i entre les seves obligacions es trobava la de conservar-los i transmetre’ls als seus descendents a través d’un fill masculí.
- Déus privats
A més dels déus oficials de l’Estat, cada família tenia els seus propis:
• Lar familiar. Era el déu protector de la casa, representat pel foc domèstic, al qual es venerava al lararium, una petita capella situada a l’atri de la casa.
• Penats. El nom deriva de penus (rebost); eren déus protectors dels queviures de reserva de la família; se’ls solia representar com dos joves que tenien a les mans el corn de l’abundància.
• Manes. Ànimes dels difunts als quals anualment se’ls feia ofrenes de flors, llet, vi i mel, bé per l’aniversari de la seva mort, bé per les festes Parentalia que se celebraven
al mes de febrer.
• Genius. Era l’esperit protector del pater familias com a generador i continuador de l’estirp familiar. Se l’acostumava a representar amb forma de serp. Les dones tenien la deessa Juno com a geni comú.
- La família com a societat civil
La família constituïa també una societat civil d’estructura patriarcal sobre els membres de la qual manava el pare amb una autoritat pràcticament absoluta. Aquesta autoritat rebia el nom de patria potestas. Gràcies a aquesta autoritat del pater familias sobre tots els membres de la família, el pare tenia alguns privilegis:
• Tenia autoritat sobre la dona.
• Podia acceptar o refusar un fill recent nascut.
• Tenia autoritat sobre els fills, que arribava fins i tot al dret a la vida o a la mort.
• Era l’amo absolut de la propietat familiar (patrimoni) i l’únic que tenia capacitat per comprar o vendre.
• Era l’únic de tota la família que tenia personalitat jurídica.Amb el temps, la patria potestas es va anar debilitant, i en l’època de l’Imperi ja només era un record del que havia estat, encara que el pare va continuar mantenint algunes prerrogatives, com ara la d’acceptar o refusar un fill recent nascut, que no va desaparèixer fins que es va imposar el cristianisme.
- Els fills
Quan naixia un fill, la comadrona el dipositava als peus del pare. Si ell l’alçava en braços, manifestava públicament que l’acceptava; si es girava d’esquena i el deixava a terra, el recent nascut era exposat (abandonat) a la porta de la casa o en algun lloc destinat a tal efecte, on podia ser recollit per qualsevol persona. Alguns els salvaven per convertir-los en esclaus, si eren nens, o prostitutes, si eren nenes. Els febles i els que tenien alguna deformitat eren eliminats o símplement se’ls deixava morir. Després de vuit dies per a les nenes, i nou dies per als nens, es feia un acte de purificació, la lustratio, cerimònia en la qual el fill s’incorporava a la societat religiosa familiar, se li posava nom i se l’inscrivia en el cens dels ciutadans. El nom dels nens constava de tres components:
• Praenomen. Era el nom personal i generalment s’escriu abreujat. El nombre de noms era molt reduït: segons Varró no n’hi havia més de 30, i inicialment devien ser encara menys, ja que alguns dels habituals tenen l’origen en un adjectiu ordinal: Quintus era el cinquè fill; Sextus, Septimius, Octavius eren el sisè, el setè, el vuitè, etc.
• Nomen. Era el nom comú a tots els membres de la gens. Caius Iulius Caesar indica que Cèsar pertanyia a la gens Júlia.
• Cognomen. És un sobrenom que té l’origen en algun defecte físic: Brutus, Balbus (quec); o en el lloc de naixement: Collatinus (nascut a Col·làcia), Coriolanus (nascut a Coriols); o en un fet heroic: Corvinus (perquè va derrotar un enemic amb l’ajut d’un corb), Torquatus (per haver vençut un gal i haver-li arrabassat el torques o collaret), etc. Així, en Marcus Tulius Cicero, nom de l’orador romà més famós, Marcus és praenomen; Tulius, el nom de la gens, i Cicero, que significa cigró, sembla que ve del sobrenom amb què va ser conegut l’avi de Ciceró perquè tenia una berruga a la cara semblant a un cigró. Les nenes només tenien un nom, normalment el del pare; quan en una família hi havia més d’una nena amb el mateix nom, per evitar equívocs, s’hi acostumava a afegir maior (la gran) o minor (la petita).
Alhora que es posava nom a les criatures, se’ls penjava al coll la bulla, una caixeta amb amulets per protegir-los del mal d’ull, que portaven fins al dia que, als 16 o 17 anys, es treien la toga praetexta i es posaven la toga viril. Aquest acte constituïa la majoria d’edat, el pas a ciutadans, i les famílies ho celebraven amb una gran festa.
OBRES PÚBLIQUES
Els romans van destacar més com a engyinyers que com a arquitectes. Resulten admirables l'eficacia, la solidesa i la bellesa de les seves obres públiques.
Calçades i ponts
La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l'estat romà a posar en pràctica un esforç constructiu ingent. No es va donar cap cas on l'esforç sigui tant intens com en la construcció i la conservació d'una atapeïda xarxa de camins que unís fàcilment amb Roma els llocs més recòndits de l'Imperi.
La calçada
Es el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis metres, de manera que dos carros es podien creuar sense problemes. Estaven construïdes amb un paviment de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos marges de carreus de pedra.
Les distàncies s'assenyalaven amb unes petites columnes de pedra, clavades a terra cada mil passes, anomenades mil·liaris. En aquestes també hi havia apuntat la distància recorreguda i el nom de l'emperador o del magistrat que havia de manat construir o reparar la calçada.
Les primeres calçades que hi va haver en territori llatí va ser: la via Àpia, la Flamínia, l'Aurèlia, etc.
Els ponts
Els romans van desenvolupar la tècnica i la bellesa dels ponts. Les seves calçades no s'aturaven davant els grans rius, les valls o les zones de pantans.
La base del pont era un arc profund, en realitat una volta curta de mig canó, de blocs de pedra ben treballats, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi havia una calçada plana, de cinc o sis metres d'ample, amb voreres.
Aqüeductes i clavegeram
Els romans van tenir molta cura de tot allò que es referia al subministrament d'aigua per a les ciutats i al sistema de desguàs i de clavegueram corresponent; per a tot això van desenvolupar tècniques apreses dels etruscs. A les cases rurals i a les urbanes unifamiliars el consum d'aigua de la pluja recollida a l'impluvium.
Els aqüeductes
Per tal de satisfer aquest enorme consum d'aigfua es construïen enormes dipòsits a l'entrada de les ciutats, proveïts per mitjà d'aqüeductes que captaven les aigües dels rius, de les fonts i, fins i tot, dels pantans artificials, que podien estar situats a molts quilòmetres de distància.
Els aqüeductes consistien bàsicament en un canal amb les parets ben impermeabilitzades que, normalment, anava arran de terra, però que, de vegades, havia de salvar grans desnivells. Per tal de resoldre aquest problema, els romans van inventar un tipus de ponts de diversos pisos d'arcades, construïts unes vegades amb pedra, altres vegades amb opus mixtum, sobre els quals passava l'aigua per un canal estret. Roma estava proveïda per quinze aqüeductes.
El sistema de clavegueram
La gran quantitat d'aigua que es consumia a les ciutats romanes es desguassava mitjançant un sistema de clavegueram molt complet. La xarxa de galeries subtèrranies, reforçades amb voltes de mig canó, coincidia amb les de les vies urbanes. Les aigües utilitzades a les cases, les termes i les fonts, així com les de la pluja, desembocaven allà. Solien anar a parar a un riu proper al mar, si eren ciutats costaneres.
Muralles i fortificacions
La major part de les ciutats romanes de nova planta van ser creades a finals de la República i a començaments de l'Imperi. D'aquí
PARTES DE LAS TERMAS ROMANAS
Definir brevemente los espacios A B y C del dibujo así como los números 1 2 y 3 en un texto de 150 palabras. Ilustración.
Cuando un romano llegaba a las termas primeramente llegaba al apodyterium (A), el lugar donde se debía cambiar de ropa, ya que era donde se iba una vez había , y allí le daban unos zuecos y una sabana, los zuecos era ya que el suelo estaba muy caliente. La segunda parte (B) es el trepidarium (el hipocausto), la tercera parte (C) es el caldarium ya que se reconoce por la presencia del hipocausto con una bañera de agua temperada (era la habitación más cercana al fuego).
En la parte de los numeros el número 2 es el Hypocaustum ya que era el calentamiento soterráneo. El número 3 són las paredes que están huecas para que pase el aire caliente y la sala se acabe calentando, el numero 1 era el praefarium ya que era el lugar donde se quemaba la leña y estaba conectado con el hypocausto.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)